Polsims de cultura

TALLER D' ESCRIURE PER PENSAR  

guiat per EVA PIQUER directora del diari digital Catorze 14 cultura viva 

Ahir a la tarda hi va haver la darrera sessió d'aquests cinc dijous que ha durat el taller.

Un munt d'idees per expressar em venen al cap per descriure i explicar el què ha sigut, el què he après en aquestes sessions, el com m'ha agradat.

En primer lloc em va convèncer el títol del curs: "Escriure per pensar" Abans d'iniciar el curs em semblava més lògic a l'inrevés: Pensar per escriure. Però quan en realitat penses que és quan escrius, quan ja has escrit i aquelles idees a voltes explicades massa extensament, o mal encaixades entre elles, o potser massa formals o amb absència d'estímul pel lector, o,o,o...  Llavors entens que la reflexió sobre l'escriure ens ajuda a ordenar paraules, a estalviar-ne, a empatitzar amb el possible lector, en definitiva a fer una mica millor la propera vegada.

Al facebook.: Ho vaig veure allí. Fa temps que estic seguint el diari digital Catorze 14 i  a l' Eva. I  quan el curs es feia els dimarts vaig estar temptada perquè fa temps que volia fer alguna cosa orientada a l'escriure i a Sabadell, fa anys que no es fa res (que jo sàpiga). Pensava també que a nivell personal  m'aniria bé.

Punt de vista extra-taller: Fer alguna cosa per iniciativa només meva i per fer-ho sola, sense companyia de parella o d'amistats, és quelcom que em comporta pensar-ho bé, mesurar el grau de dificultats de tot tipus amb els que em puc trobar (per exemple trens atapeïts i pendent d'horaris, no està al nivell de seguir bé el curs, massa estres en la meva rutina...) vetllar per la meva integritat física i moral. -mentre escric aquesta veritat quasi m'escandalitzo-. Com puc tenir tantes pors si tot ha funcionat la mar de bé?- em pregunto ara-. És allò d'haver passat els límits d'una edat i tenir por de que els capricis del cos a vegades esclavitzen i limiten. Però res, tot això perfectament superat.

Les persones: Hem estat un grup de tretze persones, i comptant l'Alba (gràcies per carregar-me un xic el mòbil, que el necessitava per avisar de l'hora del tren de retorn) que coincidíem una estona en el mateix espai, catorze. Sí,  Catorze 14.  Unes quatre o cinc persones oscil·laven al voltant la meva edat.  La profe i tres més estan en una edat intermèdia i les demés eren joves joves (fins a 40 anys per mi en són). Les professions: correctores i dissenyadora les joves; mestres en diferents modalitats els grans i jubilats; una metgessa. Totes dones menys dos. Tothom resident a Barcelona, menys jo.

Què hem fet: Hem fet i enviat un text a tots amb anterioritat de la sessió cada setmana. En cada sessió hem treballat els dotze textos. Havien  de acomplir unes condicions cada un d'ells:  nombre de caràcters, centrats en temes o imatges o objectes;  o amb alguna mentida  i escrits en diferent persona (1a, 2a o 3a). Val a dir que el tema del nombre de caràcters ens ha fet anar de bòlid a la majoria, sobretot al principi i als que no sabíem altra manera que comptar els caràcters que d'un a un. Després n'hem sabut de varies maneres.

Què hem après: Jo, que escrivint millores, sobretot si l'escrit es sotmet a les opinions d'altres que també els agrada i també en volen saber més i estan sensibilitzats pel tema. Totes les observacions enriqueixen. Les pautes, les reflexions de l' Eva, els seus criteris eren per mi com l'aigua fresca d'una font que raja ferma i segura i et convenç de canviar allò que havies escrit sense la suficient reflexió.

Que l'economitzar paraules, és un art. Això personalment m'ha fet pensar que a nivell oral també està bé ser breu, i no hi pensem normalment. Que el què vols escriure no es pot perdre de vista. És fàcil anar-se'n per les branques.

Cal saber gestionar aquelles coses que dones per fetes que el que llegeix les sap, no donar-ho per fet totalment, perquè sinó el lector ja s'ha perdut. Es pot anomenar un fet, un nom, però sense que formi part de la construcció següent del text.

Fer ús de frases curtes però amb mesura. La frase curta transmet ràpid, impacta. Fer-ne molt ús li treu aquesta força.

Amb l'extensió dels paràgrafs també cal fer-hi esment. Amb les subordinades que s'allarguen massa, el mateix. Massa extensió és igual a dispersió del lector i poca extensió pot resultar pobre o poc aclaridor.

Els signes de puntuació, els símbols, les majúscules, cursives, totes les formes superficials, en general, l'Eva es partidària de no fer-ne abús i si es pot passar sense utilitzar-ne, fer-ho. Em va sobtar el contrast amb el que ens estem acostumant: emoticons i exclamacions pel Whats App o als xats. Vaig veure ben clar que les paraules sense més ja tenen de per sí soles molta força.

Les persones que narren poden ser variades i aquest canvi en un mateix text pot donar joc per fer-lo més creatiu.

Que el què s'explica sigui versemblant és clau per mantenir l'interès i credibilitat.

Llegir en veu alta el text abans de donar-lo per acabat és un bon consell per descobrir repeticions de mots no desitjades, bo també per empatitzar amb el lector per captar si el que s'ha escrit s'entén prou.



Segur que hi ha més coses. Les aniré afegint a mesura que ho recordi.

Dia 5 de juny de 2016

Avui he recordat que el tema de l'EGO o del JO, surt bastant, més o menys explícit, segons en quines activitat d'expressió personal es facin. Aquí vam parlar de qui escriu es qui té un Ego bastant gran però a la vegada té una autoestima baixa.














CINEMA

"Irrational Man"     Boody Allen



La vaig anar a veure el dia 20 de setembre amb el Pere, la Montse i la seva filla Sara, l'endemà del dia de la graduació de diplomatura en Veterinària de la Sara. Després vam anar a prendre un mos i vam estar xerrant els quatre una bona estona. Bona perquè a més va ser molt agradable.

A tots ens feia gràcia pels comentaris que havíem escoltat per ràdio, o de coneguts.

En la meva opinió, va ser una pel·lícula molt agradable de veure perquè et manté l'interès durant tots els seus minuts. Si t'expliquen abans de què va el tema, possiblement no t'atregui tant com veure-la posada en escena, perquè tal i com van esdevenint els fets, sembla que et vulguin justificar lo injustificable, personalitzat en els arguments del seu autor, un assassinat comès per un professor de filosofia.

Els actors ,  Jamie Blackley, Joaquin Phoenix, Parney Dosey, Bajma Stone. Per mi desconeguts del tot. Feia temps que no veia les pel·lis d'en Boody Allen i els seus actors habituals han canviat del tot i la seva manera d'explicar-nos les històries, per descomptat que també. No sabria dir si m'agraden més les d' abans o la que vaig veure l'altre dia. Jo també he canviat força, però aquest nou estil, m'agrada molt.

Boody, ens hem fet grans en els mateixos anys... potser, salvant moltes distàncies, tenim alguna cosa en comú a més dels anys acumulats... mmm ... ets Sagitari també???

TEATRE



ANDRÉ y DORINE  de Kulunka Teatro

El dia 10 de setembre vam anar al teatre el Pere i jo. Ens va agradar molt tot i anar-hi sense saber gaire què anàvem a veure. Teníem una opinió bona: la dels que ens han venut les entrades, per la confiança que ens mereixen. Però ens vam decidir a anar-hi perquè feia temps que no anàvem al teatre i a vegades ve de gust una espècie de "cita a cegues" amb una companyia de teatre i més si actúa al teatre Poliorama de Barcelona. Va ser de carambola!!

La obra, original, amena, creativa, divertida en alguns moments, altres d'extrema tendresa ... i nosaltres a la fila 3, sense caps grossos que et tapen mitja pantalla.  

Els caps grossos eren el que portaven al cap els tres actors per simbolitzar la mitja dotzena de personatges que representaven. I només amb mímica van representar una història d'amor que sembla que l'alzhaimer que ha envaït a un dels amants quan ja estan en plena tercera edat, retorna amb tota l'expressió de la tendresa.

Que maca aquesta obra, ve ser tota una revelació. Aquesta companyia d'Euskadi, no la podem perdre de vista. Quan torni per aquí, tornarem a muntar una cita, però aquest cop serà amb molt coneixement de causa.


HISTÒRIA
La cala CABAIÓ a Arenys de Mar

Aterrar a LLEIDA el dijous dia 15 d'octubre



CONFERÈNCIES

Lluís Companys o El drama de la Modernitat Catalana      per Arnau  Gonzàlez i Vilalta

INVITACIÓ

Aquest professor  de Història Contemporània, ha profunditzat sobre la persona del president Lluís Companys i la seva època i ens ha oferit una conferència molt amena i lúcida sobre el tema. Apropar-se a les persones que han estat impulsors de la Història , amb objectivitat i bona documentació, fa que s'entenguin millor les coses , te les sentis més properes i desfacis conceptes/idees que hagis pogut rebre de comentaris poc contrastats.

Em va agradar entendre que l'abandó al qual va ser objecte aquest president al final de la seva vida, va tenir vàries causes: Per una banda, la guerra amb tota la convulsió i desesper de tanta gent que se'ls van trencar les il·lusions i la vida.  Per altre, que en ser un home que havia hagut d'estar al costat d'uns blocs i contra els altres, en unes circumstàncies depenent del moment, semblava que havia sigut traïdor, però en realitat era el polític que creia que havia de ser. Va fer gestos molt nobles, a l'hora d'ajudar persones a sortir. Crec que va actuar sempre segons la seva consciència i això no es va entendre. El conferenciant ens digué que si no l'haguessin afusellat hauria estat oblidat. Ningú li feia costat. La condemna i afusellament, el va convertir en heroi i va fer que es reforcés el sentiment de pàtria catalana.

És important en cada època situar-se en el que es viu per entendre millor el perquè va passar una cosa i no una altre.

També em fa reflexionar, que ara estem vivint moments que podríem dir paral·lels  en alguns aspectes i m'alegra molt que no hagi hagut violència física en tot aquest procés. Que amb les mogudes que portem des de fa uns quants anys, cada vegada hi ha més gent al carrer i sempre amb conductes tranquil·les, il·lusionades i exemplars. Em sento orgullosa del meu país.


CONFERÈNCIES de l'aula Universitària

Octubre

1.-El tenyit de tèxtils de Josep Ma Serracant (REC    )

2- Napoleó , la Música  i els canons  per Joan Vives (REC 118)

3- El castell i el bosc de Can Feu  per Aleix Gonzàlez Campaña (REC 119)

Dia 11 de febrer


Al cinema Verdi de l'Autònoma vam anar a veure aquesta pel·lícula. Fitxes de la pel·li i del director:



Comentari personal: Sensació de bona pel·lícula, actors, bon tema, bona posta en escena. Una mica llarga i amb un tema que no deixa indiferent. El cadàver d'Eva Perón és el personatge principal.

Fa adonar que no sabem prou bé la història de paisos que no són el nostre. Aquest tipus de pel·lícula també fan la tasca d'informar i de donar una visió més complerta del que hom pugui saber i a voltes toca el punt de neguit per saber-ne més.

L'aconsellaria? No, amb els ulls clucs. SÍ amb consideracions a l'estil dels comentaris que he fet més amunt.



dia 18 de febrer


Informació de la pel·lícula i el seu director:



Comentari personal: Aquesta pel·lícula ha estat una revelació. Un treball acuradíssim i molt ben fet.
El blanc i negre no li ha tret cap valor, al contrari. Rellevància de les cultures amazòniques desaparegudes, saviesa , llengua, creences... tot es denúncia d'una manera subtil i ben exposada. Molt interessant .
La recomanaria? I tant que sí. Sense fer consideracions. Sí a tot el públic.


Dia 3 de març de 2016


REMEMBER.- de Atom Egoyan (2015)

Zev és un jueu supervivent de l'Holocaust de 90 anys i amb Alzheimer que busca a Rudy, un criminal nazi que va ser responsable de la mort de la seva família, amb l'objectiu d'assassinar-lo.

Duració: 95 minuts
País: Canadà
Gènere: Drama

Comentari personal: Una pel·lícula realitzada amb molta tendresa. Potser perquè el tema el sentia a prop meu, un home gran amb Alzheimer o demència senil, molt ben interpretat per l'actor, em portava al meu pare en el seu estat actual. El meu pare està en un grau de més invalidesa.

El paper que fan els nens que hi surten, també està molt delicadament tractat. El tema de l'holocaust, no es tracta amb la cruesa d'altres pel·lícules, és un rera-fons que situa l'activitat dels actors que es desenvolupa en la nostra època.

Finalment el director de la pel·lícula canvia del tot el sentit d'aquesta deixant als espectadors totalment sorpresos.

Jo he passat de l'emoció constant en tot el film a una estupefacció final.

Té una clara lliçó moral: El temps canvia les persones, i les malalties mentals de la vellesa ho acaben de canviar tot.

La recomano molt, tot i que sé que m'ha agradat tant per les meves circumstàncies respecte al meu pare m'hi han fet sentir molt a prop.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada